Lluís Llach - Lluna

Una lluna, que passava
entre un núvol i el xiprer,
una llàgrima vessava al mar serè.

Quan l'infant que la mirava,
somniant-la un fanalet,
va sentir el murmuri pàl·lid
d'un lament:

«La pobresa... Mai...
La pobresa... Mai...
Mai!
Mai!»

En el meu vogar celeste
m'ha obsedit el seu atzur,
i mestrejo la penombra pels seus ulls.

Que la llum no els escarneixi
amb llur propi desesper
precisant perfils al fred, la fam,...

«La pobresa...
La pobresa...
Vergonya!
Vergonya!
La pobresa...»

Seré còmplice en l'angoixa,
confident d'anhels nocturns
i confort del seus rancors dins la quietud.

Seré alè per la revolta,
seré empar dels seus recels
i mirall del seu despit a l'univers...

«La pobresa... Mai...
La pobresa... Mai...
Mai!
Mai!»

I la lluna, que passava
entre els segles i els teus ulls,
una llàgrima vessava per...

«La pobresa...
La pobresa...
Vergonya!
Vergonya!
La pobresa...»

Mai...
Mai...
Mai...!