Ovidi Montllor - Formes I Paraules (Xxii-Xxvii)

XXII

Fuges, tempesta,
del bon temps, i sofrien,
per la teva ceguesa,
I'or tardoral dels freixes,
cansada son de masos.

XXIII

De qui fugies
sinó de tu mateixa?
Plou fort, però s'emporta
el vent amic els núvols
cap a la llunyania
on ja no pot seguir-te
la teva por.

XXIV

El vent del sud atansa
l'ofec, tentacles
opressius de la boira.
Veig com s'esborren
carrers, vestigis d'arbres,
a poc a poc el rostre,
que dia i nit m'angoixa,
de la meva ciutat.

XXV

T'estimo, dura
terra meva que llences,
sollats, a trossos,
amors que només volen
molt humilment servir-te.

XXVI

Vull que t'adonis
com has vist unes formes
de perfecta bellesa.
Són la vida d'un home
que parlarà per sempre
a tots, des de la terra
aspra, traïda, seva.
Tan nostra i seva.

XXVII

Es molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Pera tots, en mirar-te,
provaran d'escoltar-nos.